El dia que les poetesses es van fer visibles

Les dones creadores de qualsevol de les disciplines artístiques han passat desapercebudes durant segles, fins al punt, que han hagut de mostrar les seves obres amb pseudònims masculins o com a obres anònimes.

Al segle XX hi ha un punt d’inflexió on les dones comencen a prendre partit de les arts i mostren les seves obres com a persones amb nom i cognom.

La presència del gènere femení en el camp literari i de l’escriptura encara és inferior a la dels homes i és un tema a treballar dins la societat, al final del segle XX apareixen les dones que obren el camí d’aquesta important tasca de visibilització artística femenina. Entre elles, trobem a:

Montserrat Abelló
(Tarragona 1 de febrer de 1918-Barcelona, 9 de setembre de 2014)​
Va ser una poetessa i traductora espanyola que escrivia en llengua catalana.


Maria Mercè Marçal
(Ivars d’Urgell, el Pla d’Urgell, 13 de novembre de 1952 – Barcelona, 5 de juliol de 1998)
Va ser una poeta, narradora, editora i traductora catalana, catedràtica d’institut de català. També va ser activista política, cultural i feminista.


Clementina Arderiu
(Barcelona, 6 de juliol de 1889 – 17 de febrer de 1976) va ser una poeta catalana. Influïda per la poesia popular catalana, Josep Carner i Joan Maragall.


Marta Pessarodona
(Terrassa, Vallès Occidental, 18 de novembre de 1941) és una poetessa, narradora i crítica literària catalana. També ha conreat l’assaig i el gènere biogràfic.


Simona Gay
(Illa, 1898 – 26 de març del 1969) va ser una poeta i aquarel·lista rossellonesa i la primera dona que escrigué en català al segle xx a la Catalunya del Nord.

 

Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia

El 17 de maig es celebra el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia. aquesta data és per commemorar que l’any 1990, l’Organització Mundial de la Salut va desclassificar l’homosexualitat com a malaltia mental. les relacions entre persones del mateix sexe ha estat documentada en moltíssimes cultures antigues d’arreu del món, i també és present en les societats modernes. A Europa va ser fortament perseguida durant la Inquisició o el nazisme, sent titllada d’immoral o patològica per les corrents del psicoanàlisis. Avui en dia s’han aconseguit grans fites, com la que es commemora el 17 de maig, però encara ens queda molt camí per recórrer, especialment en referència a la transfòbia, per garantir el dret de totes les persones a estimar lliurament.

Per introduir-nos una mica sobre aquesta temàtica, al catàleg de l’ebiblio hi trobarem 5 recomanacions sobre diversitat sexual, transsexualitat i teories queer:

1- A la conquista del cuerpo equivocado – Miquel Missé
https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00491961

2- El género en disputa. El feminismo y la subversión de la identidad – Judith Butler
https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00142014

3- Transeducar – Huerta, Ricard
https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00164968

4 – Deseo y resistencia – Trujillo Barbadillo, Gracia
https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00164962

5- Sobrevivir al ambiente Porque salir del armario no era más que el principio – Gabriel J. Martín
https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00141175

L’ecofeminisme i els monstres de la normalitat

El 8 de març d’enguany, l’Ajuntament de Barcelona va prendre el lema “L’ecofeminisme és la resposta” per visibilitzar el discurs que sorgeix del creuament entre el feminisme i l’ecologia. Però, què és l’ecofeminisme? Doncs els ecofeminismes són un seguit de moviments socials que van aparèixer a partir dels anys 70 a diversos territoris, i que ens parlen de la necessitat de posar la vida al centre, i no només la vida humana, sinó també la dels animals i la del planeta. Parteixen de dos conceptes bàsics: l’ecodependència, és a dir, ser conscients que els humans som dependents de la naturalesa, formem part d’ella, i que aquesta té uns recursos limitats. I l’altre concepte és la interdependència, o sigui, el fet que totes les persones necessitem d’altres persones per desenvolupar-nos i que fins i tot, en etapes concretes de la nostra vida, necessitem que algú tingui cura de nosaltres, com per exemple, durant la infància, la vellesa, o si patim una malaltia. I resulta que hem sigut històricament les dones qui hem portat a terme aquestes tasques. D’alguna manera, els ecofeminismes apunten a la idea que la situació de les dones en la societats patriarcals i el maltracte a la natura dins el sistema capitalista, parteixen d’unes arrels en comú. Una de les seves referents a nivell europeu, l’antropòloga, ingeniera, professora i activista Yayo Herrero ens ho explica molt bé en aquesta entrevista.

Va ser ella mateixa qui, a finals d’abril, va escriure un article titulat “Los monstruos que habitan la normalidad” on parteix del relat distòpic de “El conte de la serventa” per fer una revisió del què ens està passant com a humanitat i reflexionar sobre el futur cap al que estem caminant. Com a societat ens hem acostumat a normalitzar una realitat que deixa molta gent endarrera, que no té en compte la VIDA i que ens pot portar fins a la supervivència, de l’espècie i del sistema, a qualsevol preu. I finalment apunta que “Para poder construir una normalidad diferente no podemos contar solo con círculos de personas afines y, por ello, la construcción de otros mundos requiere sumar.”

Les cures al barri

Abans que esclatés l’emergència sanitària per la COVID-19, des de la Comissió de Cures de la Xarxa Coopoblet, Teixint Vincles i la Comissió de Feminismes s’havien posat en marxa algunes accions i projectes sobre les “cures”. Una d’aquestes accions va ser fer l’exposició “Temps de cures” al Casal de Barri Espai 210 amb la intenció d’interpel·lar-nos, prendre consciència i visibilitzar el temps que dediquem al treball reproductiu (cuidar a infants, persones dependents, cura de la llar…) i a la pròpia cura (oci, salut…). Aquesta exposició es va fer amb la col·laboració activa de les persones que participen en els diferents tallers de l’Espai 210 i persones usuàries del Centre Cívic i la Biblioteca Sagrada Família.

Nosaltres, des dels feminismes, sabíem que és un tema important. Volíem sacsejar el barri i les consciències individuals amb aquesta pregunta. Perquè queda clar amb la imatge, no? Si el percentatge de cura als altres puja, el d’autocura baixa. I encara ens faltaria posar el percentatge de dedicació a la feina remunerada. Un tetris. Un tetris que ja era infernal abans, especialment per a les dones, però que ara s’ha posat de manifest de forma dramàtica. Les criatures sense escola, les famílies sense xarxa de suport, treball, teletreball, deures on line…

Com es pot fer tot? No es pot! No podem fer-ho tot i fer-ho bé. I a més mantenir la salut mental i física. I encara menys si tenim dificultats econòmiques, si hem de treballar fora de casa, si emmalaltim, si som persones migrades en situació d’irregularitat, si les criatures són molt petites, si estem soles a casa amb les criatures, si convivim amb una parella no corresponsable… Necessitem suport, necessitem xarxa, vincles… La crisi ha posat la vulnerabilitat de totes sobre la taula. Ja no podem pretendre que som treballadores-robot-incansables-sense vida. Ara quan fem reunions on line s’obre una finestreta al món de cadascuna de nosaltres.

Ara ens adonem, més que mai, de la tragèdia a la qual ens abocava aquesta societat individualista: l’aïllament no és possible per la supervivència. Però, a la vegada, necessitem l’aïllament social per sobreviure al virus… Curiosa ironia. Per això s’han posat en marxa les xarxes veïnals de suport mutu. Hem necessitat una crisi mundial per preguntar-li a la veïna gran que viu sola si necessita alguna cosa, per oferir-nos com a “cangurs gratuïts”, per fer-li la compra a una persona que està malalta… Per entendre que els treballs de cures, remunerats o no remunerats, feminitzats i precaritzats són essencials per sobreviure. Sobreviure, que no és poca cosa… Però què passarà amb aquestes xarxes de suport veïnals quan no tinguen al COVID a sobre nostre?

Aquesta crisi ens demana fer front a una emergència brutal, però també ens demana aturar-nos a reflexionar sobre com volem que sigui el nostre futur. Potser un bon punt de partida és reflexionar sobre aquesta pregunta que es feia a l’exposició, sobre els temps dedicats a la cura, l’autocura i el treball remunerat (si és que el tenim). Una pregunta que va associada als privilegis que tenim pel fet de ser persones socialitzades com a homes o dones i que s’entrecreua amb molts altres privilegis i rols socials. També és important que fem aquesta pregunta no només a nivell individual, sinó com a comunitat i de cara a l’organització interna d’entitats, serveis i empreses. Si no es fan canvis importants en tots aquests nivells correm el risc de sobrecarregar-nos encara més les dones, de tornar a oblidar que no es poden fer projectes i serveis sense equilibrar la sostenibilitat humana i el benestar de les persones que els duem a terme.

Així doncs, deixem oberta la pregunta i la reflexió. Aprofitem per imaginar un futur diferent!

Comissió de Cures de Coopoblet
Barri Sagrada Família

Assetjament escolar i identitat sexual

L’assetjament escolar que rep una persona al centre educatiu com a motiu sexual o de identitat de gènere és conegut com a lesbofòbia, homofobia, bifòbia i transfòbia.

Malauradament, més de la meitat dels menors LGTBI pateixen assetjament escolar i la diversitat d’orientació sexual és la primera causa de maltractament entre joves a les aules. La persona, sovint queda sotmesa a la exclusió, l’aïllament, les amenaces, els insults i altres tipus d’agressions basades en el sexisme i l’heterosexisme.

Raquel Platero Méndez i Emilio Gómez Ceto, al seu llibre “Herramientas para combatir el bullying homofóbico”, expliquen:

“El acoso por motivo de orientación sexual e identidad de género es el acoso que se realiza a través de actos de agresión físicos, psicológicos y sociales por parte, generalmente, de un grupo de escolares o docentes hacia estudiantes o compañeros/as lesbianas, homosexuales, bisexuales y transexuales. Estos actos abarcan desde ser ignorados/as, rechazados/as, recibir insultos, injurias, agresiones físicas, etc. hasta el asesinato o la provocación del suicidio”.

Segons un estudi de la Federación Estatal de lesbianas, gays, transexuales y bisexuales (FELGTB) que es va realitzar amb 700 joves, el 47% havia pensat en el suïcidi, el 35% ho havia preparat i el 17% ho havia intentat en algun moment.

Quin és el problema?

Ens trobem davant de la invisibilització de la població homosexual i transexual dins el sistema educatiu i social, el que provoca que hi hagi poc recolzament familiar i social per ser sexualitats minoritàries.

La falta de coneixement provoca el contagi del estigma tant d’agressors com  d’observadors i retroalimenta l’autocreença de superioritat envers la víctima.

La normalització social de la homofòbia és un problema sobreestés que s’ha de trencar per tal de començar a erradicar l’assetjament escolar dirigit a persones del col·lectiu LGTBI.

La suma d’aquests punts, provoquen que la persona agredida no expliqui la seva situació per vergonya i es generi una interiorització negativa del concepte i un autoaïllament que pot esdevenir en conductes de repressió i en la negació del sentiment o desig lesbo, homo o transexual.

Ens trobem davant d’una situació greu on és fonamental una ràpida detecció de l’assetjament i la ràpida intervenció. Per acabar amb aquesta situació és precís treballar a l’àmbit educatiu, tan formal com no formal, la sensibilització en la diversitat sexual a les escoles tan a nivell de professorat com d’alumnat i equips directius.

L’escolta activa i el reforç personal i de la identitat dels infants a les famílies i la visibilització i educació social envers la diversitat sexual entre la societat a través de la cultura: literatura, cinema, teatre…on es visibilitzi i es normalitzi la diversitat sexual per tal que desapareguin els estigmes i els prejudicis que hi ha davant el col·lectiu LGTB. D’aquesta manera, aconseguir la llibertat identitària i d’elecció sexual lliure.

Guia de recursos

Des de l’Ajuntament de Barcelona, amb col·laboració de les entitats Coeducacció i Candela han publicat “Desaprenent. Una mirada feminista a l’etapa de secundària” una guia de recursos com a suport per al professorat de secundària de cara a treballar conceptes com la coeducació, la masculinitat hegemònica o  la LGTBIfòbia a les seves aules.

Recomanacions lectores per un Sant Jordi violeta!

Aquest any, si tot va bé, celebrarem dues vegades la diada de Sant Jordi! Una des de casa, i l’altra al carrer!

De moment  ens preparem per la celebració de la diada #desdecasa i per això hem demanat a la Sílvia, companya de la biblioteca Sagrada Família i especialista en temàtiques feministes i lgtbiq, si ens podia fer algunes recomanacions literàries i ens n’ha seleccionat una bona pila!

Totes les obres les trobareu al Catàleg Digital de Biblioteques… així que ho tenim ben fàcil per celebrar amb noves lectures aquest Sant Jordi confinat!

10  recomanacions sobre Feminismes: teoria en vena per a tots els paladars! 

  1. Feminismos 4.0 – Núria Varela
  2. Sempre han parlat per nosaltres – Najat El Hachmi
  3. No es país para coños. Sobre la necesidad de una sociedad feminista – Diana López Varela
  4. El segundo sexo – Simone de Beauvoir
  5. La mística de la feminidad – Betty Friedan
  6. Curs de feminisme per microones – Natza Farré i Maduell
  7. Feminisme de butxaca – Bel Olid
  8. Follem? – Bel Olid
  9. Mossegar la poma – Leticia Dolera
  10. Tothom hauria de ser feminista –  Chimamanda Ngozi Adichie

I 10 recomanacions de narrativa i altres gèneres per continuar eixamplant la nostra mirada feminista

  1. Tierra de mujeres Una mirada íntima y familiar al mundo rural – María Sánchez
  2. Cómo se hace una chica – Caitlin Moran
  3. Un libro para ellas – Bridget Christie
  4. Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar  –  Ame Soler (TresVoltesRebel)
  5. ¿Qué pacha, mama? – Lola Vendetta. Raquel Riba Rossy (còmic)
  6. La mujer singular y la ciudad – Vivian Gornick
  7. Teoría King Kong – Virginie Despentes
  8. Una habitación propia – Virginia Woolf
  9. Feliçment, jo sóc una dona – Maria Aurèlia Capmany
  10. L’agulla daurada – Montserrat Roig

Androcentrisme o l’home com a mesura de totes les coses

Després de tants dies de veure diverses pel·lícules de Harry Potter, Avengers, Pirates del Carib i el Senyor dels anells, se’ns estan entel·lant les ulleres de gènere. I si bé diuen que “la realitat supera la ficció”, quan es tracta de les qüestions de gènere, podem afirmar que la deforma. Després de veure tantes pel·lícules, hem recordat allò que ens explicava una amiga sobre “El principi de la Barrufeta”. Una teoria segons la qual, dins els universos literaris i de ficció més populars, la majoria de personatges són masculins. A excepció d’una noia, que a més a més acostuma a ser jove i atractiva. L’exemple més clar el trobem a “Els barrufets”, que ens mostra una colla de 100 individus, cadascun dels quals destaca per un tret diferencial: un és el dormilega, l’altre el poca traça, tenim l’inventor, el pastisser… i d’entre tots ells, només hi ha una noia. Una barrufeta que només es diferencia de la resta pel fet de ser dona, no se li atribueix cap altra característica. És la “noia”. Aquest és el cas més evident, però n’hi ha molts d’altres: Miss Piggy a The Muppets, La Princesa Leia a Star Wars, Penny en les primeres temporades de The Big Bang Theory, Gamora en Guardians de la Galàxia, Abril a Les tortugues Ninja…

Darrera d’aquesta teoria, que ens pot semblar curiosa o divertida, s’hi amaga el que les feministes han definit com “androcentrisme”. Aquest concepte es refereix al fet que la nostra cultura pren l’home com a mesura del món, allò masculí és la norma. I per contra, es refereix a la dona com a l’excepció, allò diferent… Podem viure les conseqüències de l’androcentrisme en molts àmbits de la nostra vida, però el més perillós el trobem dins de l’àmbit sanitari, on els assajos mèdics no tenen en compte el gènere a l’hora de fer els seus estudis. L’exemple més dramàtic és la simptomatologia de l’infart, que presenta un quadre clínic diferent en funció del sexe de la persona. Així doncs, fins fa poc, es prenien com a universals els símptomes associats a la població masculina, i moltes dones no sabien que estaven a punt de patir un infart perquè en desconeixien la simptomatologia. Fins i tot, les autoritats sanitàries n’han fet una campanya (la pots veure aquí).

I continuant amb les pel·lícules i l’androcentrisme, també podeu provar quines de les pel·lícules que esteu veient aquests dies passen el Test de Bechdel. És senzill, només cal fer-se tres preguntes:

  • En aquesta pel·lícula, hi surten com a mínim dos personatges femenins amb noms propis?
  • En algun moment parlen entre elles?
  • I quan parlen, ho fan d’alguna cosa que no sigui d’un home o dels homes?

Us sorprendrà comprovar la quantitat de pel·lícules que no passen aquest simple test creat per Alison Bechdel. Aquesta il·lustradora es va inspirar en les reflexions que fa Virginia Woolf sobre els personatges femenins que apareixen a les novel·les, sempre sota la condició de mares, germanes o dones dels personatges masculins.

Com a Centre Cívic especialitzat en gènere, ens sembla interessant ressaltar la manca d’igualtat de gènere present a les indústries culturals i de l’entreteniment, i com sovint, aquesta ens passa desapercebuda. En aquest vídeo, trobareu més informació sobre el Test de Bechdel:

Escoltant música a casa…

Ara que som a casa, segurament escoltem més música que no pas ho fèiem abans. I és molt probable que haguem pogut para l’orella i realment “escoltar” aquestes músiques i les seves lletres. I tal i com ens explica l’Alicia Murillo, vídeo periodista de Pikara Magazine, en aquest vídeo article, se’ns hauran posat els pèls de punta:

I és que les lletres de les cançons són l’expressió més subtil (o potser no tant) del sistema patriarcal en el que estem totxs “confinades”.

Des del Centre Cívic som molt conscient del paper que juga la cultura a l’hora de transmetre els rols i els estereotips de gènere. Hi hem treballat molt sobre aquests conceptes durant les nostres formacions. Els estereotips de gènere són idees preconcebudes, prejudicis que classifiquen les nostres característiques personals com a masculines o femenines i limiten així la possibilitat de desenvolupar-nos plenament. I els rols ens atribueixen diferents funcions socials que se’ns atorguen i s’esperen de nosaltres segons el nostre sexe biològic. El problema que es deriva d’aquesta situació, és que el masclisme diferencia de manera negativa el fet de ser dona. I no arremet únicament contra les dones, sinó també contra aquells homes que per la seva manera de ser o de fer, no segueixen els rols suposadament “masculins”.

Per sort, hi ha moltes artistes, grups i col·lectius que reivindiquen l’art com una forma més de transformació social. En les seves lletres veiem reflectit ja un canvi d’actituds i de valors, o simplement l’empremta del lideratge femení. Dins de la programació del Centre Cívic n’hem acollit algunes de les que han sorgit a casa nostra:

–          Roba Estesa http://www.somrobaestesa.cat/
–          Aziza Brahim http://azizabrahim.com/
–          Les Sey Sisters  http://www.theseysisters.com/
–          Les Anxovetes https://www.lesanxovetes.cat/
–          Paula Grande https://www.youtube.com/channel/UCY8P4bC7L8ZyeKM58S3JWUQ
–          Lilàh https://www.facebook.com/lilahmusica/
–          Tanit Navarro https://www.tanitnavarro.com/
–          Les Isabeles https://isabeles.com

Però en trobem més exemples arreu del país i per tot el món. I si no mireu el fenomen viral del Colectivo Lastesis de Chile, una performance que es va repetint a molts indrets del món per denunciar l’acceptació i la normalització de la violació a causa de determinades actituds sobre el gènere i la sexualitat.

Colectivo Lastesis El violador eres tu 25/11/2019 Santiago de Chile.

La Guia Lila – Recomanacions per a la incorporació de la perspectiva de gènere en els centres cívics a partir de l’experiència del Centre Cívic Sagrada Família

Des de que el 1997 es va inaugurar el Centre Cívic Sagrada Família, el Districte de l’Eixample se’n va encarregar que com a centre ens especialitzéssim amb temes de dona. Aleshores vam començar a recórrer un camí que ens portaria a obrir les portes a noves artistes i fer visible el seu talent, a reflexionar sobre la situació de les dones d’aquí i d’arreu i recuperar la veu d’aquelles a qui la història no havia fet justícia.

Aquest camí va seguir fins a l’any 2013, on vam aturar-nos un moment a la vorera a repensar cap a on volíem anar, quin havia de ser el nostre proper port de muntanya.  Allí assegudes, vam adonar-nos que si volíem fer un treball realment transformador, havíem de fer un pas més endavant.  Un pas més, on amb un peu trepitjar fort amb la nostra oferta de programació cultural i amb l’altre, iniciar un procés de transversalització de la perspectiva de gènere dins del centre cívic a partir d’una formació continuada en temes de gènere a tot l’equip.

Aquesta formació interna de l’equip en conceptes de gènere es va plantejar d’una manera molt pràctica per tal de poder incorporar un nou punt de vista al nostre dia a dia. A partir d’aquí vam poder identificar aquelles accions que podíem dur a terme dins el nostre àmbit de treball, tant si treballàvem a informació, com si programàvem activitats. Totes aquestes petites o grans accions, les vam voler plasmar en una guia, una guia que ens indiqués el camí que calia seguir, els interrogants que ens havíem trobat i les reflexions que ens havien despertat. Una guia que fos també una eina viva des d’on reprendre el fil si ens perdíem.

Des d’aleshores fins ara, el nostre camí s’ha anat fent més i més ample; hem sumat moltes col.laboradores, hem creat vincles i hem generat sinergies… i finalment, tenim el plaer de compartir amb vosaltres tot el treball que hem elaborat conjuntament tot l’equip del Centre Cívic Sagrada Família i fer-vos arribar aquesta Guia Lila “Recomanacions per a la incorporació de la perspectiva de gènere en els centres cívics a partir de l’experiència del Centre Cívic Sagrada Família del Districte de l’Eixample“. I és que un llarg viatge, sempre comença amb un primer pas!

 

Donem a conèixer el nostre projecte

Al llarg de l’any 2019, hem pogut fer diverses presentacions per donar a conèixer el nostre projecte de gènere i igualtat.

Juntament amb l’Amanda Alexanian (consultora de gènere que ha guiat el nostre camí) i l’Alba Cucurull (responsable de comunicació del centre) hem tingut l’oportunitat de difondre les nostres recomanacions a diferents àmbits:

– Febrer 2019: “Apliques la perspectiva de gènere al teu projecte cultural?”(1a edició) programat per l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural APGC

– Març 2019: “Com aplicar la perspectiva de gènere a les entitats culturals?” Dins el màster universitari de Producció i Comunicació Cultural a la Facultat de Comunicació de la Blanquerna

– Maig 2019: “Com aplicar la perspectiva de gènere a les entitats culturals?” dins la jornada “Giroscopi” Trobada de tècnics/ques de cultura (Diputació de Girona)

– Juny 2019: “Apliques la perspectiva de gènere al teu projecte cultural?”(2a edició) programat per l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural APGC

I continuem amb moltes ganes de fer-ho arribar a més i més professionals!