Els equipaments municipals a debat: com hi incorporem la perspectiva de gènere?

Des de l’any 2015 que l’Ajuntament de Barcelona va crear un departament per a la Transversalitat de Gènere per garantir la igualtat de gènere com a objectiu central de tot l’Ajuntament, tant de les àrees municipals com dels districtes, en tot el seu sector públic i els seus àmbits d’actuació. En altres paraules, per implemtar una mirada de gènere que incideixi en tota l’estructura municipal.

El passat dimarts 7 de juliol, el departament de Transversalitat de Gènere va organitzar una jornada interna dirigida al personal de l’Ajuntament titulada “Els equipaments municipals a debat: com hi incorporem la perspectiva de gènere?”. I com a Centre Cívic especialitzat en gènere, ens van convidar a la taula rodona per explicar el nostre projecte i la Guia Lila

Va obrir la jornada Sara Berbel, gerent municipal, referint-se a la idea que tenim d’igualtat en relació a l’ideal d’equitat, i va parlar de la necessitat de donar a cada persona en funció del què necessita. Recordeu que en parlàvem aquí al blog no fa gaire amb l’article “N’hi ha prou amb la igualtat? 

Dins la jornada també es va presentar l’estudi “La incorporació de la perspectiva de gènere en el disseny, la implantació i la gestió dels equipaments de la ciutat de Barcelona” realitzat per Ana Paricio i l’equip de Pla ESTEL (Konstantina Chrysostomou i Alba Domínguez) que aborda el biaix de gènere en l’ús dels equipaments municipals i ofereix recomanacions per repensar aquests espais per tal que siguin més inclusius. Un estudi molt detallat, complet i amb una visió molt holística del què representa un equipament amb perspectiva de gènere.

La taula rodona “Els equipaments municipals en el punt de mira: Com hi incorporem la perspectiva de gènere?” estava pensada per fomentar el debat sobre aspectes pertinents al gènere en el disseny dels espais i en la gestió d’equipaments municipals i estava moderada per Carme Turégano, gerent de Coordinació Territorial i de Proximitat. A la taula hi van participar: Susana Closa, gerent de l’Institut Municipal de Barcelona Esport, Òscar Martín, de l’Institut Municipal de Mercats, i com a representant del Centre Cívic Sagrada Família, Alba Cucurull, responsable de comunicació. Es va parlar sobre l’elevat nombre d’abonades en què compten els equipaments esportius, sobre la importància de convertir els mercats en espais que emanin vida al barri, i sobre com aterrem al Centre Cívic aquesta mirada de gènere en el dia a dia de la nostra feina.

Després de la taula rodona, Sònia Ruiz, directora de Serveis de Gènere i Polítiques del Temps ens va fer arribar a totes les persones connectades a la jornada, una invitació a treballar conjuntament per a l’elaboració d’una Mesura de Govern sobre equipaments municipals i gènere. Aquesta hauria de permetre transversalitzar la perspectiva de gènere en la gestió, el disseny i la implantació de nous equipaments i també avaluar els ja existents.

Eva Alfama, assessora Feminismes, tinença de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI va tancar la jornada amb el desig de d’avançar cap a aquesta fita tant necessària i desitjable.

 

Mirades al cos

La relació de les dones amb el seu cos, és un tema recurrent dins els debats feministes. D’una banda, veiem com els nostres cossos són cosificats per atraure la mirada i la clientela masculina. Veiem com el nostre cos és objecte d’operacions d’estètica, faixes, sostens amb bra, tints, botox, photoshop, depilacions, dietes… tot per “agradar” i arribar a tenir un cos que compleixi amb uns canons estètics impossibles, i que per desgràcia costen la vida a moltes joves i adolescents. Aquesta és una exigència ens obliga a viure sempre pendents de la mirada de “l’altre”, i així ens costa més estar pendents de les nostres pròpies necessitats. Un exemple molt clar en són les nines dirigides a les nenes amb les que les nostres filles juguen. Afortunadament, sorgeixen algunes iniciatives per contrarestar tota aquesta pressió mediàtica a la que totes estem exposades des de ben petites. Com aquesta nina dissenyada amb les mides d’una dona “real”, que en el seu vídeo proporcional, ens mostra el procés al que sotmeten una nina “convencional”.

D’altra banda, també veiem com els processos naturals del nostres cos: la regla, el part, la menopausa, l’alletament,… estan fortament medicalitzats, amb la qual cosa, acabem vivint com a processos patològics els cicles naturals del cos de les dones. Tot això, sumat a la falta d’educació sexual dins els contextos familiars, a les escoles, i a la societat en general, sovint ens produeixen una convivència difícil amb el nostre propi cos.

Per sort, han sorgit diversos moviments que defensar-nos d’aquesta relació tòxica amb el nostre cos, com per exemple, el moviment body positive que apel·la a la idea que el nostre cos ja és bonic, tots els cossos ho són a la seva manera. O també el body neutral, que va un pas més enllà i ens diu que la bellesa dels nostres llavis és igual d’important com la dels nostres ronyons, de manera que ens fem conscients que la nostra vàlua com a persones té a veure amb molts altres aspectes que no són els “criteris estètics normatius”.

I per seguir en aquesta línia, us volem mostrar dos projectes que ens han encantat. Un es diu My dear vagina, una oda a l’amor cap al cos humà celebrat per una posada en escena creativa. I l’altre, Tetayteta, una comunitat que reivindica la llibertat creativa a través de la creativitat i l’activisme.

I per últim us deixem amb el vídeo de ‘Miedo’ de Cinta Tort Cartró  i Yaiza de Lamo on denuncien la violència que exerceix la pressió estètica sobre els nostres cossos i autoestima.

N’hi ha prou amb la igualtat?

Si a l’anterior entrada us parlàvem de la clau de la interseccionalitat, aquesta vegada ens volem centrar en un aspecte bàsic per abordar les discriminacions: la diferència entre igualtat i equitat.

I per fer-ho ens hem inspirat en la xerrada brillantment il·lustrada per l’Emilia Roig, fundadora i directora executiva del CIJ Centre for Interseccional Justice, dins el marc de les jornades “Mirades Polièdriques a les violències de gènere organitzades per la Universitat de Vic.

Per parlar de la diferència entre igualtat i equitat, normalment s’utilitza aquesta imatge:

Si mirem la il·lustració, veurem que a la imatge de l’esquerra hi ha representada la igualtat. A cadascuna de les persones se’ls ha donat el mateix, una caixa, per poder gaudir del partit. Aquesta imatge es refereix a una societat meritocràtica, el discurs de la qual ens diu que si les persones s’hi esforcen, se’n sortiran. 

El problema és que en un marc com aquest, passem per alt les estructures de la societat, que creen avantatges per unes persones i inconvenients per unes altres. així doncs, veiem que la persona blava pot gaudir plenament del partit, que la tanca no li fa nosa i està situada a una alçada suficient. Si mirem la persona vermella, veiem que s’ha de posar de puntetes i ha de fer un esforç per gaudir-lo. La tanca li queda una mica justa. I en canvi, la persona groga té moltes dificultats per veure el partit ja que ho fa a través d’un forat a la tanca.

 En canvi, la imatge de la dreta, ens parla d’una societat igualitària, on a cadascú se li dóna el què necessita d’acord amb la tanca, no d’acord amb les seves habilitats o potencialitats. 

D’aquí que a vegades ens pugui semblar que les “accions positives” aplicades als governs de cara a reduir les discriminacions de gènere ens puguin semblar injustes. Perquè vivim en un context on es valoren molt els mèrits, i no veiem les estructures socials que modifiquen les nostres trajectòries vitals. 

Ara bé, la pregunta és: i si ens posem totxs d’acord i tirem a terra la tanca?

 

La clau de la interseccionalitat

L’assassinat de George Floyd a mans de la policia el passat 25 de maig ha reobert una lacra social present a moltes cultures del món: el racisme. El feminisme també ha analitzat aquest sistema d’opressió que opera en les nostres vides i configura les nostres relacions. 

Des dels feminismes negres dels anys 70 als Estats Units, es va fer una forta crítica al que ara anomenem feminisme burgès, és a dir, el que està liderat majoritàriament per dones blanques occidentals de classe mitja. El manifest del Col.lectiu Combahee River posava de manifest la doble discriminació que patien les dones: una racial i l’altra, de gènere. I afegien que aquests sistemes d’opressió, el racisme i el masclisme, estan entrellaçats.

Més endavant, l’any 1989, Kimberle Crenshaw, advocada i professora, encunyava el terme “interseccionalitat” per designar aquells espais on s’interseccionen aquests sistemes d’opressió. Ella mateixa ens ho explica en aquesta xerrada:

A partir d’aquí, aquest concepte s’ha pres com un marc teòric, un nou paradigma que ens ofereix una perspectiva per entendre millor quins eixos d’opressió operen en la nostra societat, i de quina manera generen desigualtats. Per exemple, a l’hora de trobar feina, una dona blanca tindrà més facilitat que un home racialitzat que visqui amb una diversitat funcional. Això no vol dir que les discriminacions se sumin unes a les altres. La interseccionalitat entén que aquest eixos, pels quals tots i totes estem travessats, estableixen, en segons quins contextos i moments, situacions d’opressió o també de privilegi. Per exemple, la dona blanca té més probabilitats de patir una agressió sexual caminant pel carrer de nit, que no pas l’home racialitzat amb diversitat funcional.

Així doncs, la interseccionalitat ens aporta una nova mirada des d’on entendre i observar les diferents experiències que tenim les persones, quins són els marcs que operen en les nostres vides i perquè pren una trajectòria i no una altra.

La filosofia de l’ubuntu

Fa unes setmanes us convidàvem a reflexionar entorn dels “ecofeminismes i els monstres que habiten la normalitat” de la mà de Yayo Herrero, antropòloga, ingeniera, professora i activista. Ella havia escrit un article relacionat sobre la situació de parada obligada on ens havia portat la crisis sanitària del covid-19, i es preguntava quina era aquesta “normalitat” a la que ens hem acostumat i de la qual ja no en veiem els seus monstres. I es preguntava cap a quin futur estem anant com a espècie humana. I finalment apuntava que “Para poder construir una normalidad diferente no podemos contar solo con círculos de personas afines y, por ello, la construcción de otros mundos requiere sumar.”

I en aquest camí de sumar i construir futurs possibles, volem portar la mirada cap a Nonty Charity Sadic. Gràcies a ella i a la cooperativa Fil a l’agulla que ha organitzat un cicle de xerrades gratuïtes per abordar diferents temàtiques durant el confinament, hem pogut conèixer la saviesa ancestral de l’ubuntu, que considera la solidaritat col·lectiva com a eix central per a la supervivència del nostre planeta i de la raça humana. L’ubuntu és una filosofia de vida, una manera de caminar, d’entendre el món i de construir comunitat que ens obre la porta a fer una reflexió sobre com està estructurada la societat occidental, quins valors té i des d’on ens relacionem amb els altres. Només per posar un petit exemple, dins de l’ubuntu, s’acull a cada criatura que neix dins el poblat com a la persona que s’estava esperant i que aportarà allò que la comunitat necessita. I d’aquí que dins de l’ubuntu podem trobar algunes respostes, incorporar algunes maneres, que ens poden ajudar a sumar, a construir-nos com a comunitat, començant per les nostres veïnes i fins a l’altra punta del planeta. Si voleu aprofundir més en la filosofia de l’ubuntu, podeu veure la xerrada de la Nonty C. Sadic en aquest vídeo (a partir del minut 7.20):

I passat aquest moment de crisi, l’ubuntu ens convida a aturar-nos i a travessar aquest procés de dol, viure’l obertament i reconèixer el trauma individual i col.lectiu que estem vivint. La Nonty ens recorda que “no trobarem solucions des del mateix lloc on es van crear els problemes”. Podeu veure la xerrada en aquest enllaç: Navegant pel trauma i el dol des de la mirada de l’ubuntu

En la tercera de les seves xerrades, la Nonty ens explica com es viu la relació amb els ancestres des de la mirada de l’ubuntu, i com podem seguir connectats amb ells i elles. “Venim en aquest món sent un, però ens aguantem sobre mil espatlles”, les dels nostres ancestres. podeu veure tota la xerrada sencera en aquest enllaç: Connectant amb els nostres ancestres des de la perspectiva de l’ubuntu

I si us ve de gust, podeu gaudir de la quarta i última de les seves xerrades on ens parla de la importància dels rituals dins la filosofia de l’ubuntu. Des d’aquest enllaç podeu seguir-la: La importància del ritual des de la mirada de l’ubuntu

Sense pretendre romantitzar la cultura indígena, la Nonty C. Sabic ens brinda unes idees que ens poden obrir moltes portes dins d’aquest intercanvi de coneixements i maneres de fer entre el sud i el nord globals.

Moltes gràcies Nonty!

Seguim compartint el projecte d’especialització de gènere

Són moltes les institucions públiques que estan treballant per erradicar les violències masclistes a la nostra societat. Des del Departament de Treball, Afers Socials i famílies, a través de la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària, han posat en marxa el Programa de prevenció i detecció de la violència de gènere de Catalunya en els àmbits laboral, social i comunitari. Aquest programa té l’encàrrec de desenvolupar accions comunitàries inclusives i transversals dirigides a promoure la sensibilització, la prevenció i la detecció de les violències masclistes, i també dotar d’eines de detecció i derivació als serveis territorialitzats, com per exemple, els Punts Òmnia, els equipaments cívics, les Oficines d’Afers Socials i Famílies, o els Plans de desenvolupament comunitari i actuacions, entre d’altres.

Des de la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària van contactar amb el Centre Cívic per oferir-nos la possibilitat de participar a la sessió de clausura del curs sobre prevenció i detecció de la violència de gènere que estan impartint a tots aquells equipaments interessats. Durant el curs ja els havien parlat de la nostra Guia Lila com a exemple de bones pràctiques comunitàries.

Així doncs, el passat dijous 4 de juny, l’Alba Cucurull, una de les encarregades del servei de comunicació del Centre Cívic i també formada com a agent d’igualtat, va participar a través d’una vídeo-trobada a la sessió de clausura del curs per explicar a les alumnes assistents com apliquem la perspectiva de gènere al centre. Va ser un espai on vam poder compartir experiències, inquietuds, dubtes i encerts d’incorporar la perspectiva de gènere a un equipament cultural i comunitari.

Moltes gràcies a la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària per facilitar aquests espais d’intercanvi!

Desig, tasses de te i consentiment

Són moltes les paraules que s’han escrit sobre la importància de fer un ús no sexista del llenguatge, de no caure en els estereotips de gènere i de trencar amb els mites de l’amor romàntic. I malgrat tot, continuen sent presents en moltes expressions culturals, especialment en els grups de música de més tirada entre la població jove i adolescent.

Des de la necessitat de canviar aquests missatges, sense haver de renunciar a la música, diversos grups musicals han optat per fer una aposta feminista. Així trobem grups com LAS VVITCH, amb qui vam tenir el plaer de compartir un taller sobre sexisme i rap a finals del 2017. D’aquest taller en va sortir una cançó, elaborada per les persones que hi van participar. I aquest en va ser el resultat:

 

El tema escollit va ser el consentiment. I què més en podem dir del consentiment? Aquest concepte genera molta polèmica perquè està molt relacionat amb un munt d’idees preconcebudes que configuren el que el feminisme defineix com a “cultura de la violació”. Aquesta es mostra, per exemple, quan ensenyem a les nostres filles a tenir por d’anar soles pel carrer de nit, perquè assumim que els homes no es poden controlar. I que si van molt “escotades”, els homes que se la trobin, poden pensar que té ganes de tenir relacions sexuals. Explicat així, no s’agafa per enlloc. i això és el que ens mostra aquest vídeo on es compara les ganes de prendre un té, amb les ganes de tenir relacions sexual. Sembla absurd, oi? Doncs us sorprendreu!

Fa poc vam poder comptar amb la col.laboració de la il.lustradora Glòria Vives al blog del Premi de Relats Curts. Precisament va ser ella qui va il.lustrar el llibre “Follem?” de Bel Olid. Aquest llibre és una reflexió sobre com vivim la sexualitat i quins són els mandats culturals que hi interfereixen. Us deixem aquí un fragment on ens parla d’una nova mirada cap al consentiment:

“ Fins ara hem vist com la cultura de la violació ajuda a justificar qui prescindeix del consentiment, és a dir, qui viola. Però, sense entrar en el camp del delicte, la idea que per mantenir relacions sexuals amb amb algú, n’hi ha prou que consenti em sembla esgarrifosa. “Consentir” segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és “rendir-se a un sentiment, a una obligació, a una opinió, accedir. Permetre, tolerar”. Quan es parla de consentiment, desapareixen tant la idea de desig com la de plaer. Ens hem de preguntar si volem sexe amb algú que no ho fa ni per desig ni per plaer, que ho permet, que ho tolera. La meva resposta és no. Jo vull relacions sexuals entusiastes, amb gent que se’n mori de ganes. Amb gent que em desitgi, que passi molta estona pensant què té ganes de fer, d’explorar, d’inventar conjuntament. Altrament, ja m’ho puc fer tota sola, que em conec i m’estimo i m’ho passo molt bé sense necessitat d’emprenyar a ningú.”

Una joia de llibre, us el recomanem!

El dia que les poetesses es van fer visibles

Les dones creadores de qualsevol de les disciplines artístiques han passat desapercebudes durant segles, fins al punt, que han hagut de mostrar les seves obres amb pseudònims masculins o com a obres anònimes.

Al segle XX hi ha un punt d’inflexió on les dones comencen a prendre partit de les arts i mostren les seves obres com a persones amb nom i cognom.

La presència del gènere femení en el camp literari i de l’escriptura encara és inferior a la dels homes i és un tema a treballar dins la societat, al final del segle XX apareixen les dones que obren el camí d’aquesta important tasca de visibilització artística femenina. Entre elles, trobem a:

Montserrat Abelló
(Tarragona 1 de febrer de 1918-Barcelona, 9 de setembre de 2014)​
Va ser una poetessa i traductora espanyola que escrivia en llengua catalana.


Maria Mercè Marçal
(Ivars d’Urgell, el Pla d’Urgell, 13 de novembre de 1952 – Barcelona, 5 de juliol de 1998)
Va ser una poeta, narradora, editora i traductora catalana, catedràtica d’institut de català. També va ser activista política, cultural i feminista.


Clementina Arderiu
(Barcelona, 6 de juliol de 1889 – 17 de febrer de 1976) va ser una poeta catalana. Influïda per la poesia popular catalana, Josep Carner i Joan Maragall.


Marta Pessarodona
(Terrassa, Vallès Occidental, 18 de novembre de 1941) és una poetessa, narradora i crítica literària catalana. També ha conreat l’assaig i el gènere biogràfic.


Simona Gay
(Illa, 1898 – 26 de març del 1969) va ser una poeta i aquarel·lista rossellonesa i la primera dona que escrigué en català al segle xx a la Catalunya del Nord.

 

Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia

El 17 de maig es celebra el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia. aquesta data és per commemorar que l’any 1990, l’Organització Mundial de la Salut va desclassificar l’homosexualitat com a malaltia mental. les relacions entre persones del mateix sexe ha estat documentada en moltíssimes cultures antigues d’arreu del món, i també és present en les societats modernes. A Europa va ser fortament perseguida durant la Inquisició o el nazisme, sent titllada d’immoral o patològica per les corrents del psicoanàlisis. Avui en dia s’han aconseguit grans fites, com la que es commemora el 17 de maig, però encara ens queda molt camí per recórrer, especialment en referència a la transfòbia, per garantir el dret de totes les persones a estimar lliurament.

Per introduir-nos una mica sobre aquesta temàtica, al catàleg de l’ebiblio hi trobarem 5 recomanacions sobre diversitat sexual, transsexualitat i teories queer:

1- A la conquista del cuerpo equivocado – Miquel Missé
https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00491961

2- El género en disputa. El feminismo y la subversión de la identidad – Judith Butler
https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00142014

3- Transeducar – Huerta, Ricard
https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00164968

4 – Deseo y resistencia – Trujillo Barbadillo, Gracia
https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00164962

5- Sobrevivir al ambiente Porque salir del armario no era más que el principio – Gabriel J. Martín
https://catalunya.ebiblio.es/opac?id=00141175

L’ecofeminisme i els monstres de la normalitat

El 8 de març d’enguany, l’Ajuntament de Barcelona va prendre el lema “L’ecofeminisme és la resposta” per visibilitzar el discurs que sorgeix del creuament entre el feminisme i l’ecologia. Però, què és l’ecofeminisme? Doncs els ecofeminismes són un seguit de moviments socials que van aparèixer a partir dels anys 70 a diversos territoris, i que ens parlen de la necessitat de posar la vida al centre, i no només la vida humana, sinó també la dels animals i la del planeta. Parteixen de dos conceptes bàsics: l’ecodependència, és a dir, ser conscients que els humans som dependents de la naturalesa, formem part d’ella, i que aquesta té uns recursos limitats. I l’altre concepte és la interdependència, o sigui, el fet que totes les persones necessitem d’altres persones per desenvolupar-nos i que fins i tot, en etapes concretes de la nostra vida, necessitem que algú tingui cura de nosaltres, com per exemple, durant la infància, la vellesa, o si patim una malaltia. I resulta que hem sigut històricament les dones qui hem portat a terme aquestes tasques. D’alguna manera, els ecofeminismes apunten a la idea que la situació de les dones en la societats patriarcals i el maltracte a la natura dins el sistema capitalista, parteixen d’unes arrels en comú. Una de les seves referents a nivell europeu, l’antropòloga, ingeniera, professora i activista Yayo Herrero ens ho explica molt bé en aquesta entrevista.

Va ser ella mateixa qui, a finals d’abril, va escriure un article titulat “Los monstruos que habitan la normalidad” on parteix del relat distòpic de “El conte de la serventa” per fer una revisió del què ens està passant com a humanitat i reflexionar sobre el futur cap al que estem caminant. Com a societat ens hem acostumat a normalitzar una realitat que deixa molta gent endarrera, que no té en compte la VIDA i que ens pot portar fins a la supervivència, de l’espècie i del sistema, a qualsevol preu. I finalment apunta que “Para poder construir una normalidad diferente no podemos contar solo con círculos de personas afines y, por ello, la construcción de otros mundos requiere sumar.”